2/12/17

Fi d'una missió... començament d'una altra!

Benvolguts tots, hi ha un moment per cada cosa. Hi ha un moment per ésser missioner a l’Àfrica i un moment per a ésser missioner a Europa. Un moment per compartir la vida i l’evangeli amb una parròquia meravellosa del Nord del Togo, Saint Paul, i un moment per començar a viure aquesta vida i l’evangeli a una preciosa parròquia del Sud del Bisbat de Girona, Sant Martí d’Arenys de Munt. 

No ha estat fàcil. Perquè mai és fàcil deixar allò que més s’estima i a l’interior del meu cor una enorme fractura. Per una banda els companys missioners del grup: “Vam decidir que havíem de marxar per deixar pas als capellans locals”. Per altra banda el bisbe de Dapaong: “Queda’t encara amb nosaltres.” I al final qui havia de prendre la decisió era jo. Al davant meu una parròquia immensa, viva, alegre, plena de joves, plena de fe. Més de 1600 persones apuntades a la catequesi, tres grans corals al centre i una bonica coral a cada una de les 11 comunitats de la parròquia, grups de lectors, 120 escolans, els grups d’esplai, el centre de joves, els grups de dansa, la llar per aprenents, la granja, l’escola del vespre per analfabets amb més de 100 inscrits, i el col•legi que havíem fundat amb 400 alumnes. Les misses plenes, les trobades, una Caritas en ple funcionament i una enorme xarxa de persones que des de Catalunya em donava un cop de mà. I era feliç. I la decisió era clara: Em quedo!. Però després, una i altra vegada ressonava en el meu interior la frase que ha guiat tota la meva vida de capellà: “Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, després vine i segueix-me”. Ja ho havia donat tot, em deia. Però no. Ara em tocava donar de veritat allò que més m’estimava. Tot el treball realitzat aquests 9 anys. Donar-ho als capellans de Dapaong amb qui he treballat i amb qui ho hem fet. Deixar que siguin ells qui puguin continuar fent créixer l’obra de Déu a Dapaong. Dóna el que tens, Joan, ressonava una i altra vegada. I així, amb llàgrimes als ulls em vaig acostar al bisbe de Dapaong, Mgr. Dominique: “Ho sento. Em toca marxar. No puc pas anar per lliure”. I m’abraça. I em diu: “Continuarem junts. L’Església no depèn ni de mi ni de tu, sinó de Déu”. 

Els nomenaments a Dapaong es llegeixen a la radio, l’endemà del 15 d’agost. Tothom els espera. Jo estic assegut al despatx i escolto les ràdios dels veïns i del secretari del col•legi. I de sobte la notícia: Canvi a la parròquia de Saint Paul. Mn. Joan Soler se’n torna a casa seva. I sento un crit, i la gent comença a venir. És veritat? Perquè ens deixes? Alguns ploren i em fan plorar també a mi, però després, ve l’alegria. L’alegria d’un poble que estima. Et prepararem una gran festa. No t’oblidarem. Jo tampoc els oblidaré.

I me’n vaig caminant per veure les obres de l’església nova que estem construint. Més de 1000 persones a missa els diumenges i no hi cabem. Se m’acosta un menut. Em mira i no em diu res. S’avança i s’atura de nou. Passo pel seu costat. Em saluda. I se’n torna a anar. Es para una mica més endavant. Em mira: “M’han dit que te’n vas”. Li dic que vindrà un capellà molt i molt trempat que continuarà tot el que fèiem. S’avança i es torna a parar. M’agafa de la mà i marxem junts. “Jo volia que em bategessis tu”. Sembla que vol plorar però fa un gest còmic i em poso a riure. Ell també. Em deixa de la mà i em diu: Saps com et dèiem al barri? “Dja-laar” i se’n va. No ho he acabat d’entendre. Torno al despatx i ve en Mamiadi, un dels membres del consell. Li explico el què m’ha dit el nen. I em diu: “T’ha dit la veritat. Vol dir: L’home amb el somriure permanent”. 

Gràcies Senyor, si després de tots aquests anys aquest poble em recordarà així. Com un home feliç d’haver estimat Déu i d’haver-lo fet estimar. Gràcies a tots vosaltres, la gent de Catalunya Cristiana. Em vau deixar una finestra oberta en el vostre setmanari. Jo ara us deixo una porta oberta, la de casa meva i la del meu cor. Vosaltres i tota la gent que ens heu ajudat sempre hi sereu benvinguts. I si voleu, podeu continuar ajudant, perquè jo ja no hi sóc, però els projectes continuaran a través de l’Associació d’Amics de Dapaong. Que Déu us beneeixi. Fins sempre. 

4/1/17

Record al bisbe Jaume...

Sé en qui he cregut” (o Sé de qui m'he fiat) (1 Tm 2,12). Aquesta és el lema que em va donar el bisbe Jaume quan me n’anava a missions, en una bonica carta que de tant en tant rellegeixo i  on m’animava a anar endavant en el bonic camí de Déu i en el no sempre fàcil camí de compartir la vida i l’evangeli, sense imposar-lo, amb tots els pobles i cultures. Un lema que va donar nom a aquest blog que vosaltres llegiu. Us explicaré tres experiències del bisbe Jaume que m’han marcat profundament i que el defineixen:
            1- Just abans d’ordenar-me diaca el vaig anar a veure per parlar amb ell. En aquella conversa on em va donar molts bons consells, em va sorprendre quan em va dir: “Et recordo de la Pasqua Jove celebrada a Olot, la teva alegria i les teves explicacions em van fer adonar que Déu havia pensat en tu. He pregat perquè fossis un dia un bon capellà”. El bisbe Jaume era un home que tenia temps per les persones concretes.
            2- M’acabaven d’ordenar de diaca quan va morir el papa Joan Pau II. Hi va haver una gran celebració a la catedral i el bisbe Jaume, ja emèrit, hi era present. Me’n recordo que no hi van haver prou hòsties consagrades per a tots els fidels i em vaig quedar sol partint-les en mil bocins per no deixar a la gent sense combregar. Al final de la celebració em va agafar a part i em va dir: “Joan, aquest ha de ser el signe de la teva vida. Seràs un pa partit per a una multitud que tindran fam de Déu”. El bisbe Jaume era un home que llegia la realitat des de la llum de Déu.
            3- Ja era capellà i un dia em va cridar per parlar amb mi i saber com m’anava el ministeri. Jo li vaig dir que tot anava molt bé, però que notava que teníem un missatge preciós, que la gent tenia ganes de Déu, però que ens fallava el mitjà. Vam parlar una estona i em va dir al final: “No busquis mitjans grans, Joan. El mitjà que va triar Déu va ésser el pessebre, la vida amagada de Nazaret i la creu”. El bisbe Jaume era un home que va voler viure la pobresa i la senzillesa d’un Déu que s’havia fet home a Betlem.

            Un bisbe a qui anava a saludar cada vegada que venia a Girona. Un bisbe a qui trobaré a faltar. Que descansi en pau.

29/12/16

Agraiment

Estimats tots, us escric en aquest temps de Noel, per agrair-vos, una vegada més, totes les ajudes que ens vàreu donar aquest estiu passat quan vaig venir a saludar a la família i els amics. És gràcies a tots vosaltres que vam poder acabar les dues classes del col·legi parroquial on hi ha les més menuts de 6è. És també gràcies a vosaltres que gairebé hem acabat les sales de Naki-Ouest, un dels pobles més grans de la parròquia, amb uns 7.000 habitants, i que ara compten amb sales per a fer l’alfabetització dels adults, per les activitats de la parròquia i per aprendre a la nit els joves perquè hi hem fet arribar l’electricitat, i finalment, estem a punt d’acabar les noves sales de la parròquia que serviran per acollir les múltiples activitats lligades a una parròquia, les activitats socials del barri, l’escola del vespre per als joves i les mares que no han anat mai a l’escola... En definitiva, ja ho veieu que gràcies a tots vosaltres hem fet que aquest Nadal, a la nostra parròquia, es respiri esperança. Gràcies de nou per la vostra generositat i la vostra estima per aquesta regió del Nord del Togo, a Dapaong. I com que estem en aquest temps de Nadal, i ja sóc una mica moba, quan els hi vaig dir que us escriuria em van citar un refrany moba:  “A gii cien juan a tu pund’o i”, o sigui: “quan s’acompanya a un invident, se l’acompanya fins al final”. Per dir-vos que en aquest temps de Nadal també aprofitaré per a fer una petita carta als reis, per veure si ens podeu ajudar a construir el nou pou de la parròquia, les taules i cadires per les noves sales i començar a posar la fundació de les últimes classes que ens falten pel col·legi.
Moltes gràcies de nou, i quan us acosteu al vostre pessebre, penseu que en aquesta petita regió hi haurà molts pessebres de veritat, petites cases de fang i palla on Jesús naixerà de nou, on Déu es farà proper, una vegada més, dels més pobres de la terra, dels seus preferits.
BON NADAL i FELIÇ 2017 

I la vida continua... Nou bisbe a Dapaong!


Benvolguts i estimats tots, ara feia un munt de temps que no us escrivia, no pas per manca d’històries sinó per manca de temps. Però aquests darrers dies, he tingut ganes de compartir amb vosaltres l’inexorable pas del temps. Perquè? Vam començar el 1er de novembre, amb la festa de Tots sants i dels fidels difunts. Una festa que ja a Olot m’agradava, però que aquí agafa tot un sentit diferent, perquè? Doncs perquè les persones que omplen el cementiri de la parròquia son majoritàriament joves. Massa joves. Només per a fer-vos una idea, després del mes d’agost al barri ja hem enterrat a 4 joves d’entre 16 i 20 anys i 3 nens de 5, 3 i 2 anys. Mal de ventre. Mal de cap. Mal de… pobresa. Un diumenge després de la missa jugues amb ells, rius, cantes... i el dimecres aquell menut ja no hi és. A alguns els enterren al pati de casa, als altres els porten al nostre cementiri. I potser és perquè els morts son tan joves que el nostre cementiri està ple de vida, ple de mainada que venen a saludar a algú: al seu pare, la seva mare, els seus germans petits. Alguns venien amb papers escrits: “Et trobem a faltar”, “Mare, t’estimem molt…”. Altres amb algunes flors que han trobat en els pocs arbres que hi ha al voltant. Un menut fins i tot ha portat uns caramels pel seu germà. Hem pregat per 2 petits bessons, per un nen de 5 anys, per un menut de 2, i per dos joves de menys de 20 anys, sense deixar-nos a dotze altres difunts que no passen dels 35 anys.  Aquest és el nostre cementiri de Saint Paul. Un cementiri ple de massa gent que encara tenia un llarg camí per endavant.


 És difícil, doncs, de trobar vells a Dapaong, però entre ells hi ha el nostre bisbe, Mgr. Jacques Anyilunda. Un sant home de gairebé 70 anys. Se’n va anar a Roma i amb la seva simplicitat els hi va dir que ja no podia més. Nosaltres no ho sabíem. El dilluns jo me’n vaig a saludar-lo al bisbat per demanar-li quin dia podria venir a beneir la nova farmàcia i sales de classe del poble de Naki-Ouest que hem construït amb l’ajuda de la parròquia de la Sagrada Família de Blanes. Em diu: vine d’aquí un parell de dies i en parlarem. I afegeix: avisa als fidels que demà el nunci de Roma ve a saludar als capellans i al poble. L’endemà a la missa del matí aviso als fidels de trobar-nos a la catedral a les 10:30h. Truco a alguns dels catequistes dels pobles i tots els capellans ben ensotanats ens n’anem a rebre el nunci. Tot i haver advertit al mateix matí la catedral fa un bon goig. El poble ha sortit nombrós. I el bisbe pren la paraula. Ja ho veieu, ens diu, jo ja sóc una mica massa vell i estic malalt. Un murmuri a l’interior de la catedral. Per això ha vingut el nunci per a donar-nos una bona notícia. El nunci es dirigeix cap a l’ambó, no sense abans esquivar el perill d’un cable que algú acaba de posar malament, i es dirigeix a tots nosaltres: “En nom del Sant Pare Francesc, us vinc a dir que ha acceptat la renuncia del nostre bisbe Jacques”. Un gran silenci, algun “no”, alguna persona que plora. Un ambient de mort i de tristesa. I al mateix temps us ha nomenat un nou bisbe, en la persona de.... i es fa un silenci. Tots els capellans es miren. Estem sorpresos. I diu el nom: l’Abbé Dominique Guigbile. I en aquell precís moment, quan el nom ha estat dit, quan tots ens n’hem adonat que han nomenat a un dels capellans més estimats del bisbat, al vicari episcopal de la pastoral, al rector d’una parròquia de poble que és un exemple per tots. Que han nomenat bisbe a aquell bon home que es fa amb tots, que té temps per anar a visitar un malalt en un poble reculat, de fer una vetlla de pregària de tota la nit, i d’anar a prendre una cervesa amb un company que té necessitat de parlar. Quan ens n’hem adonat que és ell, tota l’església esclata. Una alegria enorme. Una festa de la vida. Un poble que està content amb l’elecció del seu nou bisbe.  I em sento un privilegiat. Aquí ningú el criticarà. Ningú el qüestionarà. Ningú dirà que no s’escolta al poble. El poble ha parlat. I tenim un bisbe com als primers temps de l’església. Conegut, pregat, estimat, esperat. I l’antic bisbe torna a agafar la paraula. Ara un fort aplaudiment. El seu treball tindrà continuïtat. Hem passat de la mort a la vida. I ens diu: Ja ho veieu, ja no sóc més el vostre pare, ara sóc el vostre avi. I ens saluda emocionat. I el tornem a aplaudir i algú entona un cant. Un cant d’esperança, i la gent es posa dempeus. I me n’adono que és el mateix cant que havien entonat per la festa de tots sants al cementiri. Ens pensaven que havia mort, però ha ressuscitat. Ens pensàvem que tot s’acabava, però només era el començament. 

23/6/16

Sopar solidari a Blanes


Amb la gent de Blanes vam començar un agermanament de les dues parròquies, quan Mn. Ramon Bosch, un altre olotí estava de rector a la parròquia de Saint Paul i jo hi estava com a vicari. Ens han ajudat al llarg de tots aquests anys amb la construcció de la parròquia, de la llar dels aprenents, amb la farmàcia i ara ens estan ajudant amb el col·legi. Son una gent que valen un imperi i no sabré mai com agrair-los-hi. Us envio el cartell que han fet, si ho sé fer.


Immigració

Aquest és un article que vaig enviar al Catalunya Cristiana

                Benvolguda i estimada gent de Catalunya Cristiana, ja sé que avui us porto un tema recurrent, i a més un tema del qual ja n’he parlat moltíssimes vegades, però és que és un tema que em toca de ben a prop, com a tots vosaltres, segur que sí, però en el sentit invers. Vosaltres a Catalunya, us pregunteu perquè tots aquests joves africans arriben a les nostres terres, què busquen, què volen… I jo des d’aquí em pregunto perquè tots aquests joves se’n van de la seva terra, què no troben, què no volen… M’explicaré millor. Ahir a la tarda em va venir un jove a la parròquia. Què hi ha? Li pregunto, et veig alterat. En Jean t’ha vingut a veure? No, li dic, ja fa dies que no el veig. Se n’ha anat. On? No ho sabem. Se n’ha anat a l’aventura. Ell també? Sí. En Jean era el meu aprenent de pintor. Un noi amb un munt de qualitats. Si hagués estat català, amb les nostres oportunitats… Què farem? Em pregunta el noi. I aquest cop em surt un: Res. És un res sec. De cansament. D’una situació viscuda per enèsima vegada. Ja no puc fer res més. El jove es posa a plorar. Però el que el fa plorar no és que el seu amic se’n vagi, sinó la por que no torni. En Jean se n’ha anat. Com també se’n va anar en Moïse, com també se’n va anar l’aprenent paleta i el meu estimat Yao, la setmana abans del seu bateig i del seu examen per tenir el graduat escolar. Se’n va com se n’ha anat en Bernard. Se’n va com ha fugit en Daniel. Se’n van, senzillament, perquè aquí no tenen cap oportunitat. Son pobres. El veritable pobre no és el que no té res, sinó el que no té la possibilitat de tenir res. Joves de 16 a 24 anys. Joves amb tota una vida per endavant. Se’n van de nit, perquè tenen por de veure el rostre de la seva mare. Se’n van de nit per no veure la noia que estimen ni els seus amics. Se’n van de nit, perquè també és de nit en el seu cor.

                Em truquen per telèfon. El catequista d’una comunitat. Tenim un enterrament. De qui? D’un dels joves que va marxar. Teniu el cos al poble? No. L’han deixat en el camí. Han portat alguns cabells. És tot el que trobaran uns pares que es demanen què han fet malament. I em truquen d’un altre poble. El catequista. Te’n recordes d’en David? Sí. Com no me’n recordaré. S’ha mort a Costa de Marfil. De què? Silenci. La resposta ja la sé. S’ha mort de treballar en condicions precàries. S’ha mort de pobresa, de malaltia, d’enyorança. S’ha mort amb 19 anys perquè no és res més que un pobre africà de la regió de Savanes. I de sobte em venen tants de records. Els seus somriures, les seves converses, els seus desigs. Desigs senzills: Es volien casar, tenir mainada, una casa amb un camp per cultivar el blat de moro i algunes gallines. No desitjaven res més que poder viure. I ara em toca celebrar misses per ells. Jo volia casar-los, jo volia batejar els seus fills, jo volia celebrar la vida amb ells, i ara em toca plorar la mort amb els seus pares.


                Per això tinc por d’arribar a Catalunya. Tinc por de veure les imatges del Mediterrani, de les valles de Ceuta i Melilla… Tinc por no només perquè veure els meus germans en Crist morts en algun racó, sinó perquè potser, en algun dels rostres hi reconeixeré l’un dels meus fills. I això, de ben segur, que m’acabarà de destrossar l’ànima. Tot i que em queda una esperança, perquè potser, qui ho sap, en algun racó mig amagat, trobaré un jove que ven productes a peu de carrer, i per sorpresa meva em cridarà, Père Soler, i em giraré i el reconeixeré, i l’abraçaré, i cridaré a tothom: Mateu el vedell gras, perquè el meu fill que havia perdut, ara l’he retrobat. El meu fill que era mort l’he trobat en vida.                

Via Crucis

Us envio el Via Crucis que van fer servir la Delegació de Joves del Bisbat de Girona aquest temps de Setmana Santa 2016 i que em va demanar Mn. Jordi Callejón.

Benvolguts i estimats joves,
m’agradaria que en aquest humil Via Crucis, poguéssim aturar-nos davant aquesta creu de Jesús, creu tan antiga i tan moderna. M’agradaria que amb senzillesa, poguéssiu meditar el Via Crucis que tantes persones del nostre món viuen cada dia. I que amb la nostra pregària puguem fer possible que aquestes creus es converteixin en esperança, que la mort que anuncien siguin el preludi d’una nova vida, i que ens facin demanar a cada un de nosaltres: I jo? Que haig de fer jo per ajudar a portar la creu als homes d’avui? La Creu és el llibre de la vida on aprenem veritablement qui som i com ens hem de comportar. Que el testimoni dels pobres de la terra que criden a Déu us ajudin a reflexionar, a pregar i a donar la vida com ho va fer Jesús per a tots nosaltres, al servei de la humanitat

1a estació : Jesús és condemnat a mort
Arriba a casa, cansat. L’any ha sigut difícil. No ha pogut comprar l’adob i el terreny no ha donat el blat de moro necessari per a passar l’any. Havia après un ofici, ajudava a un paleta en la construcció. Ha perdut la feina. Amb la diferència que al Togo no hi ha atur. No té res. Arriba a casa. La seva dona embarassada. Dos menuts que ploren. Tenen gana. Es fa de nit. Uns gossos lladren lluny. Al matí, el pare no hi és. Ha fugit. Ha fugit vers un altre país per trobar alguna cosa per enviar als seus fills i a la seva dona. El seu germà ja havia mort a l’estranger. Avui és ell. És ell qui és condemnat a mort.

2a estació : Jesús porta la creu
És una pobra dona. No deu pas arribar als 30 anys. El seu marit és mort. Ella és pobra. Massa pobra. Dues criatures i una malaltia que se l’està menjant. La van ingressar d’urgència a l’hospital. És del poble de Tchandana, un dels pobles de la parròquia. El peu ja estava gangrenat. La medicina és molt rudimentària. I li han hagut de tallar fins al genoll. Sis mesos després és l’altre cama. La saludo. La seva mare plora. Ella somriu. Li dic que resarem un pare nostre. El començo en la seva  llengua. De sobte el petit llençol que li cobreix el peu tallat s’obre. El peu està en carn viva. Ni diners per unes gases. M’entrebanco. Ella tampoc coneix massa el pare nostre. Riem. Li dic que Déu l’acabarà per nosaltres. M’agraeix la visita. Ella porta la seva creu amb una gran dignitat.

3a estació : Jesús cau pel pes de la creu
            El meu jove Laurent. Me l’estimo un munt. Viu amb mi a la llar. Però la pobresa de la seva família està podent amb ell. Té 17 anys i s’ha de fer càrrec de la seva família. Ni tan sols les cabanyes on viuen es troben en bones condicions. Està depassat. El pes que cau sobre les seves espatlles és massa. Ja no tenen res per a menjar. Nosaltres l’ajudem, però ell és jove. També té ganes de vestir unes sabates i de portar una camisa que no estigui estripada. Té ganes de ser jove. I decideix el camí fàcil, el robatori. El seu patró del taller l’ha descobert. L’han picat. I ell ho ha decidit. Se’n va. Se’n va a Costa de Marfil per cultivar el cacau. Marxarà de nit, com tots. Ha caigut pel pes de la creu.

 4a estació : Jesús troba la seva mare
M’ho explica un dels fidels de la parròquia. Ahir al vespre va tornar un dels seus veïns. Havia marxat a l’aventura i com tants d’altres no va anar bé. Tenia vergonya de tornar. D’ensenyar el seu fracàs. Ho ha perdut tot. Només té amb ell un sac de plàstic amb uns pantalons i una camisa per canviar-se. I res més. Espera arribar al poble de nit. No vol que el vegin. Però la gent de la casa estan asseguts a fora. Fa calor. I parlen. I riuen. El jove continua amagat fins que es cansa d’esperar. Dóna la volta i salta la petita muralla de la casa. La gent escolta la fressa. La mare entra. És el seu instint. I troba al seu fill. Sense res. El fill plora. No tinc res per a oferir-vos. La mare l’abraça. Està viu. Està viu. Crida. I ja no cal aportar res més. El millor regal per una mare. Retrobar el seu fill viu.

5a estació : El cirineu ajuda a portar la creu a Jesús.
Es diu Albert. Un bon home. Un professor que no ha tingut encara mainada. Sap que tinc un problema en un dels pobles, amb uns orfes que havien estat adoptats per un dels seus oncles fa més de 4 anys. Tenen 8 i 10 anys. No els han portat mai a l’escola i fan tots els treballs de la casa, entre els quals anar a fer pasturar els bous. Pobres. Esclaus del segle XXI. Si vols, em diu, amb la meva dona ens podem fer càrrec de la nena de 8 anys. La portarem a l’escola i podrà créixer en bones condicions. Moltes gràcies. Els oncles no volen alliberar la nena, però tot es farà… temps al temps i molta pregària. El que és important és que ara no estic sol en aquesta lluita. Hem trobat un Cirineu.

6a estació : Verònica eixuga el rostre de Jesús
Un dels catequistes de la parròquia ha fet accident en moto. Ha rebut un gran cop al cap i està tot ensangrentat. A l’hospital, com sempre, un desastre. No hi ha absolutament res. La família encara no ha arribat, estaven al poble. Estic sol amb ell. No hi ha gases, no hi ha material, no hi ha ni una tovallola per rentar-lo. Pregunto a l’infermer. Cada família se n’ocupa. Una bona dona veu la situació. Es treu un dels panys que porten com faldilla. Me’l dona. Em veu depassat i ella mateix s’acosta i neteja el rostre del catequista. Deixa al pany al costat. Entrem a l’habitació i arriba la família. Li dono diners a un dels nois perquè vaig al mercat per comprar un pany per la senyora que ens ha ajudat. Quina senyora? La que està aquí a fora. No hi ha ningú. Se n’ha anat. Ha eixugat el rostre del catequista i ha marxat. Gratuïtament. Llavors m’han dit que estava allà perquè el seu fill havia fet un accident. No tenien diners pels medicaments i se n’havien anat. Pobres al servei dels pobres. Persones que han comprat els primers llocs en el regne de Déu.

7a estació : Jesús cau per la segona vegada
            No n’havien tingut prou amb el segrest de l’Odile. L’havien drogada. L’havien enviat a un altre país. Havien fet el que havien volgut. L’havien obligat a avortar. Però ho vam aconseguir. Va tornar a casa. Era diumenge passat i sortia de la missa a un dels pobles. Una noia estava nerviosa. No la tenia present. Era molt espavilada i parlava un francès que es feia entendre. M’acabo d’escapar. D’on? - l’hi demano. Acabava d’arribar de Ghana on havia immigrat per guanyar alguns diners per la seva mare i els seus germans. A la seva arribada un dels joves del poble l’havia volgut. Ella havia refusat. Així que havien anat a veure a la mateixa família. I havien començat el mateix procés. Rapte. Drogada i … Però amb ella només van poder una setmana. Va veure on amagaven la clau. Va fugir de nit. I prou espavilada per pujar a un arbre i estar-s’hi tot el dia. Els veia passar a baix. Tenia por. A la nit es va poder escapar i va venir a la missa. Estava salvada. Però… Per segona vegada una pobra noia era abatuda en la seva dignitat per la mateixa família. I la resta… Silenci.

8a estació : Jesús troba les dones de Jerusalem
            I també troba les dones de Dapaong. Dones marcades pel dolor, noies joves a qui els hi costa trobar una sortida a la seva pobres. Noies de Dapaong, no ploreu pas… Es diu Germaine. És una noia preciosa. Era la meva escolana preferida. De sobte, es queda embarassada. El problema de sempre. La solució de sempre. El pare s’enfada. El pare la fa a fora de casa i la pobra noia és obligada a casar-se. Va ésser un error. El noi és musulmà.  Ella sap que serà una de les moltes dones. Em ve a veure al despatx, amb un nen preciós a l’esquena. El vel musulmà. Germaine, li dic, tot et va bé? Feia un munt que no la veia. Sí, em diu. Però jo ja la conec. Germaine, ja ho saps que si vols, no estàs pas obligada a estar-te amb aquest noi. Pots tornar a començar… I es posa a plorar. Un plor que trenca l’ànima. El petit caparró del seu fill intenta veure que passa. També es posa a plorar. Els abraço. No puc tornar a començar, em diu. No puc…

9a estació : Jesús cau per la tercera vegada.
            L’Alexandre també. No només cau per la tercera, sinó per l’enéssima vegada. Surt de la presó només per saludar i tornar a robar. I tornar a fer mal. El seu cor és preciós, però els seus actes no… Aquest cop he estat molt de temps sense rebre’n notícies, i finalment una carta, des de la presó de Dapaong : «Estimat Mossèn, ja sé que m’has fet sempre confiança i que us he decebut sempre. No sé si me’n sortiré. No sé si tornaré a caure. Però el que sé segur és que sense vosaltres (els joves de la llar) no podré. No m’abandoneu…”. No t’abandonarem pas, Alexandre, no ho farem pas, i junts t’aixecarem. I junts portarem la creu.

10 estació : Jesús despullat dels seus vestits
            Son ja les 15h de la tarda, i estem acabant la nostra festa patronal. Ha sigut una festassa. Hem fet arròs per més de 1500 persones, hem matat un vedell i ara ja només quedem els últims, els qui hom hem preparat i els més pobres que venen a menjar el que ha quedat. De sobte pel gran portal entra una noia d’uns 20 anys. Totalment despullada. Ha perdut el cap. Bé cap a nosaltres. No sabem on mirar. La seva nuesa ens pertorba. La seva pobresa ens fa mal. Un dels joves es posa a riure, el miro, i se’n va cap a un racó. Algú li ofereix un pany, no l’accepta. Li donem arròs en un plàstic. L’agafa i se’n va per l’altra porta. Hi ha un silenci. Quan ha sortit per l’altra porta l’ambient comença de nou. Ningú parla d’ella. No ho volen pas fer. La coneixen. Tots saben que fins no fa gaire era una noia normal. Preciosa. Fins que la pobresa l’ha fet embogir. Saben que demà poden ésser ells.

11a estació : Jesús és crucificat
El govern ha decidit que cal tornar a fer una reserva animal aquí on vivim. Cal tornar a posar elefants i lleons, perquè els turistes puguin tornar a venir. Cal que la gent deixin les terres que havien començat a cultivar, que deixin les cases que havien començat a construir, que ho deixin tot de nou, per anar a on? I es revolten. I criden. I són colpejats. 4 morts. I després el silenci. El silenci d’una crucifixió. El silenci de la mort d’uns innocents que defensaven les seves famílies. El silenci d’un poble que ja n’està fart. Un poble crucificat que espera lentament la mort.

12a estació : Jesús mor a la creu
Tenia nou anys. Un nen somrient, agradable… i de cop és mort. Algú ha volgut la seva mort, diuen. Però no, no és això. L’enterren ràpidament. Els nens no tenen pas dret a grans enterraments. El diumenge me’n vaig a celebrar la missa a un altre poble. Prego pel nen. Al final de la missa em diuen que la seva mare és allà. La beneeixo. No diu res. No expressa res. A la sortida de la missa té la seva palangana plena de condiments per la salsa. Se’n va al mercat a vendre. No té pas dret al dol. Ella sap que el seu fill és mort perquè no tenien diners per curar-lo. No es pot pas aturar, té encara dos fills que la miren i que ploren.

13a estació : Jesús és davallat de la creu
Un noi jove. Un bon home. Havia fet la catequesi de jove, i ara m’havia promès que tornaria a començar. Cada diumenge venia a missa i va tenir la gran alegria de veure néixer el seu primer fill el dia de Nadal. El nen es diu Christ. Hi ha l’alegria a la casa i de sobte, la mort. Ningú en sap les causes. Alguns comencen a pensar en algun tipus de bruixeria. Però no, ha sigut un infart. Un drama al barri. El portem a l’església i de l’església al cementiri. La seva dona s’ha desmaiat. I davant la tomba, una dona gran amb la mà plena de terra. Tira la terra sobre el cadàver i crida. Un gran silenci. I després els plors. És la mare del noi. Què ha dit, pregunto, perquè ha parlat una llengua del sud. Ha demanat a Déu perquè li ha fet veure morir a quatre dels seus fills. La quarta vegada que agafa el seu fill mort entre els seus braços. Un cor trencat.

14a estació : Jesús és enterrat
            Es deia Marcel, un dels joves de la parròquia. 19 anys. Estava acabant l’institut. I de sobte un problema als ronyons. Em venen a demanar ajuda. Faig el que puc. És massa car enviar-lo a l’hospital de la capital. El seu germà s’ha venut el terreny on comptava construir-se una petita casa. Però tot ha sigut en va. Ha mort perquè era pobre. Ha mort perquè era africà. El volen enterrar ràpidament. Al pati de casa, com de costum. Està allí, immòbil davant meu, mentre els seus amics estan fent el forat de la tomba. El silenci és immens, només trencat per les noies de la comunitat. Tothom està destrossat. Era un molt bon noi. Una de les noies es desmaia. Suposo que era la seva xicota. Em poso a resar el rosari amb ells. Al cap d’una hora la tomba és feta. Agafen el cos embolicat amb un llençol i ens posem a cantar. El baixen amb molt de respecte. I un cop a baix, un dels familiars vol agafar el llençol. És l’únic que tenen i no el volen pas llençar. La cara d’en Marcel queda al descobert. Tu ets terra i en terra et convertiràs…